Angoixa

Hi ha l’amarga sensació de l’angoixa. D’arribar a taquilla del Capitol, demanar quants espectadors tindrem i que et diguen que 20, que 30. Això els dimecres i dijous, sobretot. I algun divendres. I el cap de setmana tampoc és per llançar coets. Hi ha la sensació que no hem arribat a la gent, que no hem sabut despertar l’interés per Corrüptia.

Hi ha també la sensació gratificant d’anar tots a una. De ser una pinya. De reunir-nos d’urgència per dir: “Em cague en la puta, que això ho aixequem entre tots!” I saber-te escoltat i saber que tots farem l’esforç.

Ho estem passant malament al Capitol. Malament de públic. I anar malament de públic vol dir anar malament de diners, i deixem-nos de tonteries. Per això, una vegada més, reunió d’urgència al Santa Anna, abans de la funció de divendres.

Decidim proposar a Balañà alguna jugada publicitària forta per solventar la crisi de públic (la desfeta econòmica). Però Balañà diu que no injectarà més diners en la publicitat d’un espectacle deficitari, que si, en tot cas, la companyia vol córrer amb els costos: 3000 o 4000 €… que ells ens fan la gestió. Buf! Calla, calla, gràcies però ni parlar-ne!

Decidim fer el porta a porta i visitar algunes seus de joves socialistes i joves d’Esquerra Republicana per oferir-los l’entrada a preu reduït. Decidim visitar centres socials de barri. Si la muntanya no va a Mahoma… Decidim fer publicitat al facebook. Decidim fer flyers de 2×1 (dues entrades al preu d’una!) i repartir-los. Ho decidim i ho fem.

Es notarà tot això en l’increment de públic? Almenys l’energia que dipositem en aquestes mesures d’emergència ens fa tenir esperances.